MAX GLAENZEL

Scenographer

Max Glaenzel

While we are negotiating our way through the groups of tourists and people pushing their shopping trolleys along the narrow pavements of Carrer Nou de la Rambla, where Max has his house-studio, we try to recall all the stage designs by him we’ve seen. Impossible. Every time the list seems complete, another one comes to mind. Born in Barcelona in 1971, Max studied Industrial Design at the Massana School and, as he tells us, he got into set design “by chance”. The first time was in 1993, as an artistic tandem with Estel Cristià, with whom he would spend much of his career. And since then the scenographic entropy has continued, resulting in an innumerable number of ephemeral spaces.

The shelves of Max’s studio, on which around twenty models from past projects sit together, help us to remember. And, yet, Max describes the moment in which he currently finds himself as one of crisis and transformation. Regularly working with Sergi Belbel, Carlota Subirós, Àlex Rigola and La Veronal, among others, his work has always been in keeping with the current performing arts. And although he trained in commercial theatre and fringe theatres, with directors who have a classical concept of the misè-en-scène, the new projects he is involved in, marked by the change in both economic and cultural paradigm of recent years, are forcing him to undergo a certain process of unlearning. “Curiously, now that I am grown up,” he tells us, “I’m finding myself breaking structures.”

He explains that he has never had a generic methodology that he could apply to any project but that he has always understood each piece as a game for which he had to invent new rules. This means that, instead of regarding ‒ technical and aesthetic ‒ innovations with suspicion, he throws himself into them. This is the case, he tells us, of digital drawing tools and, indeed, we can see, next to a model, a SketchUp design on his computer. “Our generation trained in a context of a strange balance between precariousness and privilege. The privilege was, in our case, entering the professional world very directly. The current generations, in contrast, have had to train themselves exclusively in a state of precariousness and this means that their artistic ideas are much more daring and exciting. Sometimes, I have the impression that I came late.”

But whether he designs the scenography for a traditional play such as La rosa tatuada directed by Carlota Subirós (2013) or for an installation project such as Macho Man by Àlex Rigola (2018) or a dance piece by La Veronal such as Pasionaria (2018), all his creations are characterised as highly detailed and, in each case, as a small self-contained world. These are some of the features of his work that we have in mind when he points out that he is still looking for himself as a scenographer, and that he is not even sure if the term “scenographer” is the best way of defining him: a question that fits well with his rejection of the idea of “method” and the curiosity that leads him to give each of the spaces he designs its own atmosphere and reality.

Pinning him down a little, we ask him whether all the transformations of the performing arts to which he makes reference will lead to the extinction of the theatre spaces and rituals as we know them. And if it is true that, as Enrique Olmos de Íta used to say, “the seat manufacturers have no future.” Max quickly answers that, if the theatre ritual is meaningful for him it is because this is the space where he has reflected on reality (both as an individual and in a group) very intensively and that he hopes that this special intensity, which he experiences in the process of research and rehearsal, can somehow be reflected in the audience; for the audience to become part of the discussion group. There is something basic in this ritual, he notes, that must be reinvented and must not be lost. “We must not take the seats out completely.”

Max Glaenzel ©2019

Capa video

MAX GLAENZEL

Max Glaenzel

Max Glaenzel és un artista audiovisual multidisciplinari nascut a Barcelona el 1966.

Va començar com a fotògraf, però el 1989 va formar el grup MAAT amb altres artistes dedicats a instal·lacions mecàniques per a l’escena. És a partir de 1990 que la seva activitat artística s’enfoca cap a l’àrea del vídeo i els audiovisuals.

El 2012 va rebre el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya en l’apartat d’audiovisual “per l’impacte de les seves creacions visuals, que fan de l’experiència escènica un espai emocional singular i únic”. A través de la videografia escènica i els efectes visuals ha captivat espectadors d’obres de teatre, dansa i òpera estrenades als teatres i òperes més importants del món com són el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, la Scala de Milà, La Monnaie de Brussel·les, el Teatre Colón de Buenos Aires, el Maggio Musicale de Florència i la Wiener Taschenoper de Viena, entre d’altres. Això li ha permès treballar al costat dels directors d’orquestra més prestigiosos del món, com ara Zubin Mehta, Valery Gergiev, Lorin Maazel i Kirill Petrenko.

Entre els seus treballs més celebrats al costat d’Àlex Ollé i Carles Padrissa de la Fura dels Baus hi ha les videocomposicions de L’Atlàntida de Manuel de Falla (1996); El martiri de sant Sebastià de Claude Debussy (1997); Faust 3.0 (premi de la Crítica; 1999); La condemnació de Faustde Berlioz (1999); Le grand macabre de György Ligeti (2009) o, més recentment, Le Vaisseau fantôme de Richard Wagner (2014).

Altres treballs destacats són els audiovisuals per a la Merce Cunningham Dance Company de Nova York en la commemoració del 90 aniversari del seu mític coreògraf o El somni, experiment pioner al costat dels germans Roca en què es barreja la gastronomia amb múltiples experiències sensorials (música, cinema, òpera, poesia…).

El seu eclecticisme fa que la seva obra abraci altres disciplines creatives com ara projeccions audiovisuals sobre façanes d’edificis emblemàtics (mappings a l’Ajuntament de Barcelona, al Parlament de Catalunya, etc.), publicitat, disseny, conceptualització i direcció d’esdeveniments de tot tipus, i disseny arquitectònic de pavellons expositius com per exemple a l’Exposició Internacional de Saragossa 2008, on a part de dissenyar l’edifici expositiu Agua Extrema, va dissenyar, conceptualitzar i dirigir tots els continguts expositius d’aquest pavelló.

A més del seu vessant artístic, imparteix classes magistrals i ponències sobre la seva obra i els seus treballs als principals centres culturals europeus, com ara Milà, Colònia, Madrid i Barcelona.

Capa cv

Capa pdf


Max Glaenzel

Max Glaenzel és un artista audiovisual multidisciplinari nascut a Barcelona el 1966.

Va començar com a fotògraf, però el 1989 va formar el grup MAAT amb altres artistes dedicats a instal·lacions mecàniques per a l’escena. És a partir de 1990 que la seva activitat artística s’enfoca cap a l’àrea del vídeo i els audiovisuals.

El 2012 va rebre el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya en l’apartat d’audiovisual “per l’impacte de les seves creacions visuals, que fan de l’experiència escènica un espai emocional singular i únic”. A través de la videografia escènica i els efectes visuals ha captivat espectadors d’obres de teatre, dansa i òpera estrenades als teatres i òperes més importants del món com són el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, la Scala de Milà, La Monnaie de Brussel·les, el Teatre Colón de Buenos Aires, el Maggio Musicale de Florència i la Wiener Taschenoper de Viena, entre d’altres. Això li ha permès treballar al costat dels directors d’orquestra més prestigiosos del món, com ara Zubin Mehta, Valery Gergiev, Lorin Maazel i Kirill Petrenko.

Entre els seus treballs més celebrats al costat d’Àlex Ollé i Carles Padrissa de la Fura dels Baus hi ha les videocomposicions de L’Atlàntida de Manuel de Falla (1996); El martiri de sant Sebastià de Claude Debussy (1997); Faust 3.0 (premi de la Crítica; 1999); La condemnació de Faustde Berlioz (1999); Le grand macabre de György Ligeti (2009) o, més recentment, Le Vaisseau fantôme de Richard Wagner (2014).

Altres treballs destacats són els audiovisuals per a la Merce Cunningham Dance Company de Nova York en la commemoració del 90 aniversari del seu mític coreògraf o El somni, experiment pioner al costat dels germans Roca en què es barreja la gastronomia amb múltiples experiències sensorials (música, cinema, òpera, poesia…).

El seu eclecticisme fa que la seva obra abraci altres disciplines creatives com ara projeccions audiovisuals sobre façanes d’edificis emblemàtics (mappings a l’Ajuntament de Barcelona, al Parlament de Catalunya, etc.), publicitat, disseny, conceptualització i direcció d’esdeveniments de tot tipus, i disseny arquitectònic de pavellons expositius com per exemple a l’Exposició Internacional de Saragossa 2008, on a part de dissenyar l’edifici expositiu Agua Extrema, va dissenyar, conceptualitzar i dirigir tots els continguts expositius d’aquest pavelló.

A més del seu vessant artístic, imparteix classes magistrals i ponències sobre la seva obra i els seus treballs als principals centres culturals europeus, com ara Milà, Colònia, Madrid i Barcelona.