Tot i comptar amb una extensa carrera professional amb més de cent cinquanta escenografies realitzades per a òpera, teatre, dansa o musicals, Paco Azorín (Yecla, 1974) continua definint-se com «un nen». Un nen que va començar a interessar-se per l’art escènic gràcies a la llibertat que li oferia una petita capsa de galetes on de petit podia fer volar la imaginació i jugar a ser el creador en què es convertiria ja en edat adulta: «era una finestra a una altra dimensió, una dimensió molt més interessant que la vida mateixa». El més escenogràfic dels directors i el més director dels escenògrafs, tal com ell mateix es defineix, es va formar a l’Institut del Teatre. Des de llavors s’ha convertit en un dels creadors amb una trajectòria més extensa i variada de l’escena actual. La seva activitat, però, se centra especialment en el terreny de l’òpera i la sarsuela, influït per la passió amb què vivia el seu tiet, un gran melòman, aquests gèneres.
Aquesta infinita curiositat l’ha portat a esborrar les fronteres entre les seves tasques com a escenògraf i com a director d’escena, adoptant els dos rols a la vegada en moltes de les seves produccions. Explica que l’escenògraf treballa amb materials estables, sòlids; mentre que el director treballa amb el material humà, molt més volàtil i igualment interessant. Com a escenògraf incideix especialment en la dramatúrgia de l’espai, en la seva capacitat narradora; mentre que com a director escènic, confessa que sempre inicia el seu treball amb una metàfora espacial. Dos acostaments diferents del fet escènic que, en el cas d’en Paco, semblen imbricar-se de manera natural.
Sigui quina sigui la posició professional que adopti en qualsevol procés de creació, en Paco té molt clar que, si alguna cosa fa apassionant aquest procés, és el diàleg que s’estableix entre tots els agents que hi estan implicats. Per a ell, el director no és mai una figura totèmica: «el director-dictador forma part del segle XX». On se sent còmode és posant-se en la pell del director com a encarregat d’orquestrar els talents de tot l’equip.
Tot i desenvolupar gran part de la seva tasca artística al món de l’òpera —un gènere que, molt sovint, encara sembla arrelat a codis i dogmes de segles anteriors—, es mostra convençut de la necessitat de dessacralitzar l’espai escènic. Afirma amb convicció que «no es pot fer òpera del segle XXI en un edifici del segle XVIII o XIX». Ens explica que, des del seu punt de vista, l’òpera ha obviat tot allò interessant que van aportar les avantguardes del segle XX i que està destinada a fer un triple salt mortal des dels codis del XIX als del XXI. Fidel a la seva idea de la necessitat de redefinir l’escena i la seva relació amb el públic, afirma que l’òpera ha de deixar de ser un gènere elitista si vol esquivar la seva desaparició. Tots aquests pensaments, propis del professional que utilitza una mirada innocent i curiosa davant qualsevol procés creatiu, es fan evidents en molts dels seus projectes. Les seves escenificacions sempre incorporen elements tecnològics i referents contemporanis per tal d’acostar temes i personatges clàssics al present de l’espectador, amb la voluntat d’establir un diàleg prolífic entre allò que anomenem «clàssics» i la mirada contemporània. Bons exemples d’aquest diàleg podrien ser les seves versions de Tosca (Gran Teatre del Liceu, 2014) o Fuenteovejuna (Ópera de Oviedo, 2018).
Conversant amb en Paco és fàcil adonar-se que, per a ell, la vida i l’escenari estan absolutament connectats. Ens explica que darrerament es capbussa dins d’ell mateix per buscar les preguntes i els conflictes que s’acabaran convertint en el motor creatiu que donarà forma als seus projectes. Per a ell, l’escenari és el millor lloc on aprendre coses noves i no pas l’espai on reconèixer tot el que és ja conegut. Apareix de nou la mirada curiosa del nen que encara ho té tot per descobrir. Aquesta idea de llibertat apareix repetidament en la nostra conversa: vivim en un món on només trobem idees de segona mà, l’artista ha de ser militant amb la seva llibertat de pensament. Només a través de l’exercici d’aquesta llibertat (mare de tota la resta de llibertats —d’expressió, manifestació, etc.—, ens diu), cada artista podrà assolir, encara que només sigui per un breu instant, la plenitud de la seva identitat creativa.
«Sense ritual ni espiritualitat no hi ha acció ni art escènic».
Podeu consultar els projectes de Paco Azorín a la seva pàgina web:
www.pacoazorin.com
