MAX GLAENZEL

Max Glaenzel

Mentre ens estrenyem i ens separem per esquivar grups compactes de turistes i persones que empenyen carros de la compra a les voreres estretes del carrer Nou de la Rambla, on en Max té la seva casa-estudi, intentem fer memòria de totes les escenografies que n’hem vist. Debades. Cada cop que la llista sembla completa, se’ns n’acut una altra. Nascut a Barcelona el 1971, en Max va estudiar Disseny Industrial a l’Escola Massana i, com ell mateix ens diu, es va acabar dedicant a l’escenografia «per casualitat». La primera casualitat va tenir lloc el 1993, fent tàndem artístic amb Estel Cristià, amb qui signaria una part molt significativa de la seva carrera. I l’entropia escenogràfica no va deixar de concatenar-se des d’aleshores, fins a donar lloc a una quantitat d’espais efímers gairebé inabastable.

Les prestatgeries de l’estudi d’en Max, a les lleixes de les quals es juxtaposen una vintena de maquetes de projectes passats, ens ajuden a fer memòria. I tanmateix, en Max descriu el moment en què actualment es troba com un moment de crisi i transformació. Col·laborador habitual de Sergi Belbel, Carlota Subirós, Àlex Rigola i la Veronal, entre altres, la seva feina no s’ha deslligat mai de l’actualitat escènica. I si bé es va formar en el teatre comercial i les sales alternatives, amb directores que tenien una concepció clàssica de la posada en escena, els nous projectes en què es troba implicat, marcats pel canvi de paradigma, tant econòmic com cultural, dels darrers anys, l’estan obligant a efectuar un cert procés de desaprenentatge. «Curiosament, és ara que soc gran», ens diu, «que m’estic trobant en la situació de trencar estructures.»

Ens aclareix que ell mai ha tingut una metodologia genèrica que pogués aplicar a qualsevol projecte, sinó que sempre ha entès cada peça com un joc per al qual calia inventar normes noves. Això fa que, en comptes de mirar les novetats —tècniques i estètiques— amb suspicàcia, prefereixi capbussar-s’hi. Aquest és el cas, ens diu, de les eines de dibuix digital, i, efectivament, podem veure, al costat d’una maqueta, un model de SketchUp obert al seu ordinador. «La nostra generació es va formar en una situació d’equilibri estrany entre la precarietat i el privilegi. El privilegi va ser, en el nostre cas, poder accedir al món professional d’una manera directa. Les generacions actuals, en canvi, s’han hagut de formar exclusivament des de dins de la precarietat, i això fa que les seves propostes artístiques siguin molt més agosarades i estimulants. De vegades tinc la sensació que arribo tard.»

Però tant si dissenya l’escenografia per a un espectacle tradicional com La rosa tatuada de Carlota Subirós (2013) com per a un muntatge instal·latiu com Macho Man d’Àlex Rigola (2018) o una peça de dansa de la Veronal com Pasionaria (2018), tots els seus muntatges es caracteritzen per disposar d’una factura impecable i una gran atenció als detalls, i per constituir, en cada cas, un petit món autònom. Aquests són alguns dels trets de la seva feina que tenim en ment quan ens assegura que encara s’està buscant com a escenògraf, i que ni tan sols té del tot clar si el terme «escenògraf» és el millor per definir-lo: una interrogació que es compassa bé amb el seu rebuig de la idea de «mètode» i la curiositat que el porta a dotar cadascun dels espais que dissenya de la seva pròpia atmosfera i realitat.

Ens ve de gust tensar una mica de corda, i li preguntem si totes les transformacions del fet escènic a les quals fa referència desembocaran en l’extinció dels espais i rituals teatrals tal com els coneixem. I si és cert que, com deia Enrique Olmos de Ita, «los fabricantes de butacas no tienen futuro». En Max ens respon ràpidament que, si el ritual teatral té sentit, per a ell, és perquè aquest és l’espai on ell ha arribat a reflexionar sobre la realitat (tant com a individu com en col·lectiu) d’una manera més intensa, i que espera que aquesta intensitat especial, que ell viu en el procés de recerca i assaig, pugui reflectir-se d’alguna manera en les espectadores que passin a formar part del mateix grup de discussió. Hi ha quelcom bàsic d’aquest ritual, ens assegura, que s’ha de reinventar, però no s’ha de perdre. «No hem de treure les butaques del tot.»