Podríem considerar que Anna Alcubierre, Paco Azorín, Cube.bz, Sílvia Delagneau, Max Glaenzel i Eugenio Szwarcer formen part d’una generació. Estan formades majoritàriament a l’Institut del Teatre i quasi totes van començar a treballar a finals dels anys noranta en un context on les polítiques culturals i la inversió econòmica era molt diferent de l’actual.
Creiem que el que defineix aquesta generació no és una determinada identitat com a grup sinó l’heterogeneïtat en les maneres d’entendre i apropar-se al disseny escènic. Des del treball amb la il·luminació que fa Cube.bz a l’ús del vídeo i els llenguatges documentals de Szwarcer, de l’estret lligam entre direcció d’escena i escenografia d’Azorín a la ferma assumpció del rol d’escenògraf que encarna Glaenzel, o del disseny de personatges de Delagneau al pont entre espais escènics i expositius d’Alcubierre, totes elles han donat a l’antic, bell i controvertit mot «escenografia» un sentit ampli i propi.
En un país tan petit com el nostre aquesta pluralitat és riquesa i possibilitats. Però alhora, juntament amb les transformacions econòmiques, polítiques i socials que estem vivint, ens situa en un escenari incert, canviant i carregat de preguntes per al futur.
La nostra voluntat ha estat evitar una mostra retrospectiva on elles fossin un tema a exposar. La proposta de compartir un joc, una reflexió sobre casos de conflictivitat social recent usant les seves eines i els seus llenguatges artístics propis ha significat un valuós material per als creadors. L’estand que presentem s’ha construït al voltant de les seves contribucions.
