Qui va cobrir les parets del CCCB amb eixams de papallones negres sebaldianes 1 , i va omplir les sales de l’Arts Santa Mònica amb constel·lacions de llums i ombres per acompanyar les textures sonores de Brian Eno 2 , prefereix defugir les classificacions massa acotades a l’hora de definir-se i es presenta a si mateixa com una «traductora de continguts». Nascuda a Vic el 1972, l’Anna va estudiar disseny d’interiors a EINA, però va acabar decantant-se pel món el disseny escènic, ja que, com ella mateixa diu, «si darrere un projecte hi ha una història, és més divertit.» Després de finalitzar els seus estudis d’Escenografia a l’Institut del Teatre, ha desenvolupat una carrera professional tan variada com extensa, tant en teatres com en museus, tot dedicant-se simultàniament al disseny d’escenografies i d’exposicions.
El desdibuixament de la frontera que habitualment separa aquests dos àmbits es tradueix, precisament, en el nom de l’estudi que l’Anna va fundar el 2010, i des d’on, des d’aleshores, realitza els seus projectes: Espai e. Com ens explica amb un somriure, aquesta misteriosa «e» representa la seva voluntat de no tancar-se en un sol tipus d’espai. «La e», ens diu l’Anna, «podria ser d’escènic, expositiu, efímer, ecològic…». I tenim la sensació que deixa expressament la llista oberta.
L’Anna ens confessa que, quan estava estudiant, «volia ser el millor escenògraf del món». Durant la seva estada a París (on va cursar un postgrau de Direcció d’Art a l’École Nationale Supérieure des Arts Décoratifs), es va adonar que per a ella no tenia cap sentit mirar-se contínuament el melic, i que en realitat volia viure més tranquil·la i no aspirar a ser el millor escenògraf del món. Veient els projectes que ha desenvolupat des d’aleshores, fa la sensació que moltes decisions, no només vitals, sinó també estètiques, es desprenen directament d’aquesta primerenca resolució personal. Contrària a la idea de genialitat i creació, l’Anna parla constantment de recerca, aprofundiment en els continguts i treball en equip; allunyada de tot desig d’imprimir un segell d’estil als seus projectes, opta per la senzillesa; per sobre de l’ostentació i l’espectacularitat, aposta per l’ecologia i la sostenibilitat, i fa de la tria de materials reciclables i de la reducció de residus el segell que caracteritza la seva feina i la seva manera d’entendre-la.
I tanmateix, els seus projectes reflecteixen una personalitat inequívoca. Si haguéssim de triar un sol adjectiu per descriure l’estudi de l’Anna, aquest seria, sens dubte, «diàfan». Un adjectiu que ens acompanya mentre revisem els projectes que ha dut a terme des del 1997, tant en l’àmbit teatral (on ha treballat sobretot amb Carlota Subirós i Carme Portaceli) com en l’expositiu (amb múltiples projectes realitzats a CaixaForum, a la Pedrera o al vestíbul del TNC). L’amplitud de l’espai, l’èmfasi en l’atmosfera i l’elecció d’un nombre molt acotat de colors i materials (si no d’un únic directament) són denominadors comuns dels seus dissenys. Molt sovint és la multiplicació d’un únic element el que acaba configurant tot un dispositiu expositiu, en què un determinat objecte serveix, a la vegada, com a suport per als materials exposats, com a paisatge i com a organitzador de l’espai, tant si es tracta de tanques d’obra 3 , d’estructures metàl·liques de mecano 4 o de contenidors de mercaderies 5 . De sobte ens adonem que ens hem animat tant parlant d’exposicions que gairebé ens hem oblidat del teatre. L’Anna ens assegura que, especialment en la fase projectual, es tracta de dos mons gairebé idèntics. Les principals diferències que ella destaca no tenen res a veure amb eines o processos de creació, sinó sobretot amb estructures i polítiques culturals; «el teatre està molt més ple de personalismes i de modes, té un mercat molt més petit i una sèrie de mals hàbits en la gestió dels equipaments culturals que, per sort, no trobem en el camp expositiu. Us imagineu la directora d’un museu d’art que s’autoprogramés?»
Podeu consultar els projectes d’Anna Alcubierre a la pàgina web d’Espai e (només en català):
www.espaie.cat
--
1 Les variacions Sebald, 2015. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Disseny de l’espai expositiu realitzat conjuntament amb Jordi Portell. Exposició comissariada per Jordi Carrión.
2 Lightforms/Soundforms. Brian Eno, 2017. Arts Santa Mònica. Disseny de l’espai expositiu realitzat conjuntament amb Jordi Portell. Exposició comissariada per Lluís Nacenta.
3 Estat d’excepció. Canprosa l’any 1902, 2018. Vestíbul del TNC. Exposició comissariada per Albert Arribas i Ferran Dordal.
4 El cinema és fantàstic! 50è aniversari del Sitges Film Festival, 2017. Filmoteca de Catalunya. Exposició comissariada per Diego López.
5 7 vaixells, 7 històries, 2015. Museu Marítim de Barcelona. Exposició comissariada per Enric García i Mireia Mayolas.
