Rere el misteriós nom de Cube.bz s’hi amaga una de les parelles creatives més prolífiques del nostre país: María de la Cámara i Gabriel Paré. Establerts a Agullana (Alt Empordà), aquests dissenyadors —formats a l’Institut del Teatre de Barcelona i als principals escenaris alternatius— aborden conjuntament l’espai i la llum: «No ens acaba d’interessar treballar aquests dos àmbits per separat.» Els binomis semblen ser el terreny natural on se senten més còmodes: treballen en parella, entre l’Empordà i la resta del territori, es mouen indistintament entre el disseny de l’espai escènic i el de la il·luminació… És precisament en els espais de trànsit on troben el millor adob per a la seva creativitat. Tot i tenir un estudi a la seva masia d’Agullana, asseguren que és a l’escenari on, finalment, el seu procés de creació i investigació acaba prenent forma. «L’autopista és el nostre taller». Aquesta versatilitat i mobilitat s’han fet evidents també en les nostres trobades. Els hem visitat dues vegades. La primera, a l’escenari del Teatre Grec de Barcelona mentre enllestien l’estrena de l’espectacle El monstre al laberint, amb direcció i coreografia de Constanza Brnčić; la segona, a la seva masia d’Agullana.
El seu currículum és tan extens i variat que és gairebé impossible resumir-lo. Han col·laborat amb artistes i col·lectius com General Elèctrica, Àlex Rigola, Societat Doctor Alonso, Marcel·lí Antúnez, Albert Pla, Los Corderos o Rosalía. Però, a banda dels seus treballs, si alguna cosa els defineix és la seva metodologia de treball: la investigació com a principal motivació i una visió artística personalíssima que mai se supedita a la de l’artista amb qui col·laboren, sinó que hi dialoga directament establint complicitats ètiques i estètiques que fan créixer artísticament qualsevol procés en què participen. Una mirada artística i política sobre la creació que beu de referents declarats tan (aparentment) dispars com l’arquitectura racionalista nord-americana, Camarón de la Isla, els germans Lumière, Alvar Aalto, Caravaggio, la rumba o el punk.
Treballen en dansa, teatre, música, cinema, instal·lacions artístiques o arquitectura: «El que aprenem al món de les instal·lacions artístiques ens ho emportem al món del teatre; el que aprenem al món de la música, ens ho emportem al món de la dansa. És en aquest entorn ambigu, on es troben totes les arts en viu, on nosaltres ens sentim més còmodes.» Aquesta indissociabilitat entre llum i espai l’exemplifiquen a través de la figura de l’arquitecte: «A un arquitecte ningú li plantejaria mai que dissenyés un edifici i que, més tard, algú altre decidís on s’han de col·locar les obertures per facilitar l’entrada de llum natural.» La llum afecta els materials i volums de l’espai i, per tant, a la María i al Gabi els resulta del tot artificiós pensar les dues coses per separat. Aquesta relació, però, també té lloc en el sentit invers: «Treballem els elements lumínics com a elements escènics. Un focus no només il·lumina, sinó que també té una determinada presència escènica. Componem l’espai escènic pensant que la disposició del material lumínic ha de tenir un sentit espacial.» Tal com passa amb la resta de professionals de l’escenografia a qui hem entrevistat, la María i el Gabi tenen una visió ampliada del que tradicionalment s’associava al disseny d’il·luminació: «No treballem amb la llum per aconseguir simplement que els elements escènics es vegin bé, sinó per crear una dramatúrgia, un espai en tres dimensions.»
Tots dos associen aquesta particular idiosincràsia del seu mètode de treball a les circumstàncies en què van començar la seva carrera professional: «Vam començar a treballar en el moment en què la dansa contemporània s’estava plantejant que no tot era ballar i s’apropava al món del teatre; un moment, a més, en què hi havia una crisi important que afectava tot el sector. Tot això fa que els límits es desdibuixin.» Aquest mètode d’aprenentatge que passa inevitablement per l’experimentació té una evident ressonància en la personalitat artística i la curiositat creativa de la María i el Gabi.
La primera trobada amb els Cube (tal com se’ls coneix al sector) va acabar amb una reflexió sobre les polítiques culturals que afecten les arts en viu alternatives i la investigació escènica: «És evident que les polítiques culturals sobre les arts en viu comporten una distribució dels recursos que cal reformar. Les propostes alternatives sempre es queden amb una porció ínfima del pastís [enfront de propostes més clàssiques]. I, a part, les propostes més clàssiques es nodreixen de les propostes alternatives i d’investigació.» Per a la María i el Gabi, el teatre desenvolupa la mateixa funció que qualsevol altra disciplina artística: remou, fa pensar, nodreix, genera una societat amb esperit crític. A més, però, fan notar que les arts en viu més experimentals tenen la capacitat de combinar la reflexió i la crítica amb l’entreteniment i la diversió: «I sembla que ningú s’adona d’això.»
Podeu conèixer amb més profunditat el treball de Cube.bz al seu lloc web:
www.cube.bz
