EUGENIO SZWARCER

Eugenio Szwarcer

Un dels millors elogis que recorda haver rebut per la seva feina li va fer una directora que li va trucar per oferir-li un projecte, i li va dir que ho feia «perquè ets l’única persona que conec que, si calgués, faria una escenografia lletja». Nascut a Buenos Aires el 1976, l’Eugenio es va formar primer a l’Argentina i després a Barcelona, on va estudiar Escenografia a l’Institut del Teatre. La seva trajectòria va començar vinculada a muntatges de petit format a la Sala Beckett, i s’ha desplegat en col·laboració amb directores com Joan Ollé, Juan Carlos Martel, Carme Portaceli o Sidi Larbi Cherkaoui. Des de 2009, destina la major part de les seves energies a la companyia de teatre documental La Conquesta del Pol Sud, de la qual és cofundador, juntament amb el director d’escena Carles Fernández Giua.

Ens trobem amb l’Eugenio en una sala d’assaig del Teatre Nacional de Catalunya, on estan assajant Raphaëlle, la tercera part de la trilogia sobre dona, història i identitat iniciada el 2014 amb Nadia, i desenvolupada amb Claudia (2016). Malauradament vam haver de declinar la seva invitació a visitar-lo a Berlín, la ciutat on viu i on, com ens diu, «va a descansar». Per tant, ens veiem obligades a fer un exercici d’imaginació quan insisteix que l’espai que ens envolta no s’assembla gens al seu estudi o espai de treball habitual. I és que la seva faceta escenogràfica no pot desvincular-se de la seva faceta com a videoartista, dos camps professionals que, en el seu cas, es fonen en un de sol. La integració de vídeos a l’espai escènic (tot defugint els formats de projecció estàndard i utilitzant els volums i elements escenogràfics com a suport per a la imatge) i l’exploració de les possibilitats d’interacció entre l’acció a escena i la virtualitat de la imatge són alguns dels centres d’interès al voltant dels quals han orbitat sempre els projectes de l’Eugenio.

La línia artística que ha emprès amb La Conquesta del Pol Sud, però, li ha plantejat tota una nova sèrie de reptes. «Jo estava molt acostumat a treballar amb animació, i en començar a fer Nadia, la decisió que tot el material de vídeo havia de ser real va ser força radical.» Però és sobretot en el procés de creació on posa l’èmfasi. Amb La Conquesta, es desdibuixa una idea totèmica de l’escenografia, i s’endinsa en un procés de treball en què les necessitats de la producció es reparteixen molt més horitzontalment entre els membres de l’equip, on es parla molt més de dramatúrgia que sobre solucions tècniques, i on els diferents rols no s’entenen com parcel·les separades, sinó com a part d’un únic relat.

La relació amb les intèrprets, que no són actrius sinó testimonis que parlen en primera persona, també ha suposat un gran canvi en la seva manera de pensar i dissenyar. «No prenem cap decisió sobre l’espai, el vestuari o la posada en escena sense parlar-ne i consensuar-ho; no fem res sense que la protagonista sigui totalment conscient que estem explicant amb el que fem, ni sense que s’hi senti representada.» Les decisions estètiques passen, doncs, a segon terme, i la correspondència dels materials amb els continguts biogràfics o històrics que vehiculen les intèrprets es converteix en el principal repte artístic d’uns projectes que l’Eugenio descriu com «la posada en escena d’una relació», i on tant ell com en Carles comparteixen, físicament, escena i preguntes amb les intèrprets, en un exercici d’abolició de la línia que separa el dedins del defora.

No ens sorprèn, doncs, que l’Eugenio ens acabi dient que cada cop li costen més els projectes de ficció, tot i que ell sembli una mica sorprès per les seves pròpies paraules. «Em trobo en un procés molt íntim, en què he passat de pensar que podia fer de tot a adonar-me que no, i que em cal concentrar-me en allò que més m’interessa.»

Podeu consultar els projectes de La Conquesta del Pol Sud a la pàgina web:
http://www.laconquesta.com