Durant la nostra primera trobada, la Sílvia Delagneau (Salamanca, 1981) ja ens va advertir: «Jo soc figurinista i escenògrafa, no pas oradora.» Per a ella, el teatre és «estar i fer», és presència i acció, intuïció i creació, és coneixement col·lectiu i no pas reflexió individual. És, al cap i a la fi, llibertat en potència. No se’ns fa estrany que, en entrar a la seva pàgina web, ens sorprengui un missatge: «Maintenance mode. Sorry for the inconvenience.»1 La Sílvia sembla estar en constant transformació, sempre treballant, buscant, creant. Però mai aïllada. Ens deixa clar que, per a ella, la característica més excepcional que té la creació escènica és el treball en equip; un col·lectiu que neix de «la necessitat de compartir coses molt vinculades a la nostra manera de viure.» I ens confessa: «Jo soc una inconscient, com podeu comprovar.» Sorry for the inconvenience.
La Sílvia és àmpliament reconeguda pels seus treballs com a escenògrafa però, sobretot, com a figurinista. Ha treballat amb creadors com Àlex Rigola o Albert Arribas i amb companyies com Indi Gest, Agrupación Señor Serrano o La Veronal. Ens explica que el teatre mai no ha format part de la seva tradició familiar. «Va ser a base de veure coses que no m’agradaven al teatre que vaig decidir que volia fer teatre; per trobar gent que volgués fer les mateixes coses que jo». Va començar la seva vida professional fent fotografia i a través d’aquesta disciplina es va adonar que allò que més li agradava era observar per després crear una ficció que imités la realitat. A través d’aquesta idea de la recreació és com la Sílvia confegeix una personalíssima mirada poètica a tots els projectes en què participa. Com diuen els membres de l’Agrupación Señor Serrano, la Sílvia és «una persona que, en les seves creacions, aconsegueix posar capes i capes al que és real fins a amagar-ho. Una forma d’entendre l’escenografia i la creació escènica a través de la instal·lació i les arts plàstiques.» És poc habitual trobar-se una creadora escènica amb tanta personalitat artística que, veient qualsevol projecte en què ha participat, no calgui llegir els crèdits del programa de mà per identificar directament la seva firma.
De la pràctica fotogràfica en va aparèixer el desig de dedicar-se als efectes especials de maquillatge. Però, en aquest camp, la Sílvia hi trobava a faltar el diàleg artístic que permet la creació col·lectiva. Potser per això, i tal com ella mateixa explica, de forma gairebé casual va passar a crear espais escenogràfics i figurins amb el col·lectiu Indi Gest. I és precisament —qui sap— aquesta confiança innata en la intuïció, o la seva promiscuïtat creativa, o la manca de tradició familiar, o el fet d’haver començat a desenvolupar la seva tasca com a escenògrafa de manera gairebé casual, o potser la seva inconsciència confessa, o la curiositat infinita que demostra, el que ha confegit al treball de la Sílvia una visió absolutament lliure, lúdica, juganera, personalíssima. Parlant amb la Sílvia es té la sensació constant que tot és possible i que tot està per fer. I que cal fer-ho. O, si més no, intentar-ho.
Si bé treballa habitualment com a figurinista, la Sílvia ens adverteix que ella no es dedica a dissenyar estilismes: «Quan dissenyo un figurí no penso en roba de carrer, sinó en conceptes. Darrerament, més que vestir un personatge, el que faig és dissenyar-ne una dramatúrgia possible»: una gestualitat, unes accions probables, una performativitat concreta. Aquesta visió ampliada de l’ofici de figurinista és el que aporta als treballs de la Sílvia la mirada inevitablement contemporània. No és d’estranyar, per tant, que als crèdits de l’espectacle Ivànov, d’Àlex Rigola, la Sílvia hi aparegui com a «dissenyadora de personatge i màscara» i no pas com a «dissenyadora de vestuari» o «figurinista». De fet, mentre conversem amb la Sílvia, ens adonem que la seva taula de treball està coberta de plàtans minúsculs, animals en miniatura, retalls de tela, esbossos, cotxes de modelisme… Objectes que conviden al joc, a l’acció.
La conversa amb la Sílvia acaba amb dues reflexions que semblen tenir una importància cabdal en la seva manera d’entendre la creació. La primera té a veure amb allò que més li interessa del fet teatral: el procés de creació, el treball en equip. «Mai he fet teatre comercial. Si fer teatre comercial significa tenir processos de creació més curts, no m’interessa». Cal disposar de temps per poder-se equivocar: «No totes les idees són bones a la primera; cal provar-les una vegada i una altra.» I es queixa del poc diàleg que s’estableix dins el panorama artístic de Barcelona: el teatre, la dansa, la performance, la intervenció artística, les arts visuals… semblen viure d’esquena les unes de les altres.
La segona reflexió que la Sílvia posa damunt la taula té a veure amb una concepció ampliada de la idea d’espai teatral: «A la nostra generació ens han dit que hem de ser respectuosos amb l’ús que fem de l’espai públic. I potser aquest respecte ha fet que no ens fem nostre l’entorn. Possiblement això també passa amb l’espai teatral. […] El que hem de fer amb les butaques és ocupar-les, siguin on siguin.» I, com qui no vol la cosa, comença a imaginar possibilitats escèniques en espais poc habituals: «Podríem començar ocupant els bancs de les esglésies, per exemple.» I, com si fos del tot natural, la trobada no acaba amb una reflexió sobre el teatre, sinó amb propostes i idees per a un nou espectacle. Ja dèiem que, per a la Sílvia, el teatre és, més que pensament, acció.
--
1 - Consulta realitzada el 10 de maig del 2019.
